Info
 
Borriana Turisme | TORRE CAMPANAR “EL TEMPLAT”
2356
page,page-id-2356,page-template,page-template-full_width-php,ajax_fade,page_not_loaded,smooth_scroll,

TORRE CAMPANAR “EL TEMPLAT”

 

El campanar de Borriana, construït a partir del 1363, dins dels plans del rei Pere IV de fortificar els seus regnes, va ser erigit com a torre forta la funció de la qual no era només defensiva sinó també torre de comunicacions i rellotge públic. En els seus inicis, i a causa de la dualitat del seu ús, es trobava exempta de l’església, per la qual cosa comptava amb dues portes d’accés: la que hi permet l’entrada en l’actualitat; i una segona que avui dia permet comunicar la torre amb l’interior de l’església, però que es trobava als peus de l’edifici.

El campanar de Borriana és un edifici prismàtic de carreus, que inscriu un octògon sobre una base quadrada. Al seu interior, una escala de caragol permetia l’accés a la sala de campanes. Esta constava de vuit finestrals, possiblement de mig punt, un d’ells cegat per a facilitar la ubicació de l’escala d’accés a la terrassa superior. En l’últim quart del segle XVII, el campanar va patir greus danys que van obligar a enderrocar la sala de campanes gòtica i l’ampit.

La construcció de la nova sala de campanes i la terrassa va seguir la moda imperant als pobles de la Plana, el Baix Maestrat o la mateixa ciutat de València. La sala de campanes es va cobrir amb volta estrellada de nervadures sobre mènsules, seguint el precedent gòtic, i es van reaprofitar les velles gàrgoles gòtiques de desaigüe de la terrassa de l’antiga obra.

La matinada del 5 de juliol de 1938 va ser marcada per tres terrorífiques explosions que es van deixar sentir en tota la Plana: 32 caixes de dinamita, col·locades a l’interior del campanar de Borriana per l’exèrcit republicà, van esclatar i van detonar així tan preuada torre, cosa que va causar la ruïna de moltes de les cases que es trobaven al voltant de la plaça i del Pla. Però els majors danys els van patir les que estaven situades al lloc que actualment ocupa el jardí, i també l’església parroquial del Salvador i la seua capella de la Comunió. Totes dues van perdre la major part de la seua coberta.

Les obres de reconstrucció del campanar, iniciades l’any 1942, van ser liderades pel rector mossén Elías Milián, que va saber entendre el valor sentimental que, com a símbol, tenia el campanar per als seus feligresos i la ciutadania. Per a tal important acció, mossén Elías va confiar les obres a Vicente Piqueres Martí, va buscar els recursos econòmics i va aconseguir culminar-la amb èxit. Vicente Piqueres, fuster artesà, va coordinar i va dirigir els treballs, d’acord amb els plànols de l’arquitecte municipal Enrique Pecourt. Del projecte de reconstrucció, Pecourt destaca: “se segueix com s’ha dit, les característiques de l’antic campanar, del qual només queda la fonamentació i uns sis metres de base (…). Es conserva la mateixa fonamentació i la base massissa del fust. En la part octogonal es construirà un anell de pedra del país d’una grossària mitjana d’uns 50 centímetres i un mur interior d’uns 30 cm de fàbrica de rajola, omplint el buit entre l’un i l’altre amb maçoneria de formigó (…). En el gruix d’este mur anirà una escala helicoïdal que arribarà fins al cos de campanes. L’espai interior estarà dividit per voltes de paredat formant departaments. Des del cos de campanes fins a la terrassa anirà una escala de caragol.
L’ornamentació reproduirà l’existent abans de la destrucció.” “

Després de ser discutides les propostes de reconstrucció plantejades per l’arquitecte municipal, i escoltats tots els apunts i les enginyoses propostes del fuster artesà Vicente Piqueres, es va iniciar la reconstrucció del campanar, que va finalitzar tres anys després, en 1945. De la reconstrucció destaca la seua fidelitat estètica i l’augment de l’altura d’este en 10 metres, amb la intenció que fóra el més esvelt i major de tota la regió valenciana, incloent-hi el Miquelet.